Només són dictadors "els dels altres"?
20.12.06 @ 10:42:37. Archivado en izquierdas y derechas
La mort del general xilè Augusto Pinochet ha produït en tot el món una allau de comentaris tant extens que obliga a repudiar tant als que opinen, com els desaforaments del dictador mort.
Perquè per poca memòria que es tingui, un s'ha de quedar esbalaït davant la doble cara usada per la majoria dels polítics i els periodistes de certes ideologies per a parlar dels dictadors. Sembla que practiquin allò de la biga en l'ull propi i la palla en l'aliè. Com si per a l'esquerra, majoritàriament en el poder en aquests moments en el món civilitzat, només fossin dictadors Mussolini, Hitler -excepte el temps en què va ser aliat de Stalin-, Franco, Pinochet, Somoza, Trujillo, etc. Dels Stalin, Castro –que segueix viu-, Ceausescu, Honecker, Daniel Ortega en la seva època sandinista, Hodja, Pol Pot, Mao i altres correligionaris no es parla mai en aquesta mateixa esquerra com de dictadors. I també ho van ser.
Per què? Possiblement, perquè la militància marxista i socialista és majoritàriament jove (d'edat i de reflexió) i no arriba a recordar el passat recent. A part que en el catequisme radical, el món es divideix senzillament en bons i dolents; i els dolents són sempre els altres.
Aquest “mundillo” partidista i de memòria manipulada és fruit de dues guerres mundials que van ensenyar en una primera lectura que el que menys compta és l'objectivitat. El que importa és vèncer. I per a això cal denigrar a l'adversari polític, crear en l'opinió pública una associació d'idees entre les ideologies rivals – la centrista i la liberal, incloses – i l'abús de poder pur i dur; com més dur i injust, millor.
Tot això, insisteixo, no vol dir que Pinochet no hagués estat un dictador; i dels durs. El títol de tirà se’l havia guanyat amb escreix...
Però no en exclusiva! Perquè la conquesta del poder a cops de baioneta (encara que alguns dictadors, com Hitler per exemple, van obtenir en el Congrés poders excepcionals que van començar amb victòries democràtiques al Parlament) i l'exercici del govern del terror – alterant comicis, deportant i assassinant dissidents i oprimint (fins i tot suprimint) oposicions i opositors, és propi de les dictadures quan es tracta de les dretes. Els mateixos abusos de poder dels correligionaris de l'esquerra radical no passen “d'autoritaris” en el més criticat dels casos (les terrorífiques “purgues” estalinistes dels anys 30, per exemple) mentre que la supressió de la independència de la Justícia i Premsa practicada pels dictadors d'esquerra radical esmentats més amunt és justificada per presumptes necessitats de la reforma política.
Així, en aquest ampli sector de la Premsa militant a l’esquerranisme -Stalin, Honecker, Ceausescu, Hodja i d’altres- no eren més que estadistes autoritaris. Els únics que van trepitjar la democràcia, els drets humans i la justícia van ser Mussolini, Hitler, Pinochet i altres dirigents de la dreta anticonstitucional. És a dir, els qui van agafar el poder sense passar per la consulta electoral. Evidentment, vull dir eleccions lliures; perquè de les alterades amb escrutinis que llançaven majories de l'ordre del 90% per als mandataris s'han donat en totes les dictadures, tant de dretes com esquerres, que recorrien a la pantomima electoral.
Aquest fenomen de la parcialitat banal no és nou ni exclusiu dels segles XX i XXI, el que no fa més fàcil explicar-lo. Una causa (entre moltes) està amb tota seguretat en el gran impacte social que va significar l'esclat de dues guerres mundials en 25 anys, pràcticament, en el temps d'una sola generació. La commoció que significa un conflicte llarg, sanguinari i a gran escala es va potenciar al màxim en aquest cas a l'incidir plenament sobre una generació en el seu esplendor i també sobre la que ja s'estava preparant per a succeir-la.
I si la I Guerra Mundial va esmicolar en el món blanc els valors morals de la civilització cristiana, la intensitat extraordinària de la “guerra total” desencadenada per Hitler al 1939 – amb la mobilització tant de l'aparell militar com del polític i ideològic a fi de destruir militar i físicament a l'enemic – va acabar de sembrar en l'ànima d'un alt percentatge de la generació mundial que està ara en el seu esplendor la convicció que tot val si es triomfa. Aquesta generació va aprendre la lliçó que per a triomfar, es tingui raó o no, sobren l'objectivitat i l'honradesa. Dictadors només ho són els altres!
També juga un paper en aquest fenomen la decadència cultural, el menyspreu de la humanística. Per al bípede amb prou feines alfabetitzat i passionalment polititzat, les paraules dictador i tirà són sinònims d'injustícia i bestialitat perquè no es recorda (suposant que l'hi haguessin ensenyat alguna vegada) que en els seus orígens -Roma republicana, les ciutats-estat gregues- van ser càrrecs excepcionals, creats justament per salvar a una societat l'existència de la qual estava amenaçada.
Només són dictadors "els dels altres"?
Valentí Popescu
Article / 19 de desembre de 2006. Fundació Jordi Pujol
Comentarios:
Aún no hay Comentarios para este post...
Se muestran únicamente los últimos 40 comentarios de cada post.
Los comentarios para este post están cerrados.
Guillem Bertomeu
autor
Contacto


