El descrèdit de la política

23.11.06 @ 12:14:52. Archivado en izquierdas y derechas

Per,
Oriol Pi de Cabanyes
Article / 21 de novembre de 2006

Sembla mentida com en només tres anys de tripartit una gran majoria del país –el 70% dels ciutadans segons un estudi d’opinió fet pel mateix govern Maragall un cop enllestit l’Estatut– ha perdut la fe en “els polítics”, així en general.

Però, és pensable una classe política millor que la mitjana de la ciutadania? Perquè una cosa és clara: la tropa política no és pitjor que la gent del carrer, sinó que més aviat en sol ser el seu reflex exacte.

Una de les constatacions més evidents del fracàs del primer tripartit és que no solament ha interpretat la política en tant que ocupació de poder per tal de forçar una modulació de la realitat segons estratègies partidistes, massa sovint no coincidents, sinó que la gestió del govern de coalició ha comportat (com ha posat de manifest, entre altres indicadors, l’alt índex d’abstenció) un creixent desprestigi de la política.

L’alt abstencionisme enregistrat a les últimes eleccions al Parlament de Catalunya és també el reflex d’un cansament ciutadà pels tripijocs dels professionals de la cosa pública. La gent vota, quan vota, per guanyar a les urnes. Però a l’hora de la veritat un tant per cent no menyspreable dels ciutadans es troba amb què allò que s’ha guanyat a les urnes es perd en els despatxos i que allò que s’ha perdut a les urnes es guanya en els despatxos, quan el votant ja no hi té res a dir. És legal, i legítim, però no és bo per a la salut democràtica.

La resposta immediata de molts votants desenganyats amb aquests procediments ha estat dir que a les pròximes eleccions deixaran d’anar a votar. No és aquesta la solució. Però tant ells com els qui han votat en blanc (que han doblat) se senten incòmodes amb un sistema partitocràtic basat, entre altres coses, en la presentació de llistes tancades.

També l’excrescència neolerrouxista que ara ha obtingut una mínima representació al Parlament conté ingredients de qüestionament del sistema de representació i, a més de l’anticatalanisme, un desig de major aproximació entre la política i la gent.

Un molt alt tant per cent de la gent considera, enquestes en mà, que la gestió del primer tripartit ha estat un desastre. Però, ¿d’aquí se’n derivarà una aposta clara pel pragmatisme, el rigor administratiu o la renúncia al populisme i a tota demagògia?

És previsible, i desitjable, que entrarem en una etapa de moderació que faci oblidar ben aviat el colossal desgavell d’aquests últims tres anys. Un desgavell causat, sobretot, per falta de sentit del que és possible, per falta de sentit del gradualisme. O sigui, per falta de sentit de l’equilibri entre el que és la realitat i el que és el desig que alimenta tot projecte.

La realpolitik que és d’augurar amb l’hermètic Montilla de president vindrà a significar la consagració del present com a espai preferent d’actuació politicoadministrativa. I també, no ens enganyem, tant la superació dels passats idealitzats com de totes les utopies del futur que només són perfectes en els deliris dels visionaris.

Amb Maragall hem estat molt més distrets del que podrem estar en el futur, això és evident. La política que ve serà, no se’n dubti, molt més avorrida. Però esperem que sigui molt més eficaç, que treballi molt més de cara a enfortir les parets mestres que no pas de cara a la galeria, que ajudi la societat en comptes de malfiar-se’n i voler controlar-la, que aprimi l’Administració tant com sigui possible, que asseguri la millor relació entre despesa pública i benestar de la gent.

Però és això, una gran Diputació, el que esperem de l’autogovern? Només “ministració, ministració i ministració”, com deia el divertit Pich i Pon? Només amb administració, i no amb bones pràctiques democràtiques, n’hi haurà prou per relegitimar la política?

Comentarios:

Se muestran únicamente los últimos 40 comentarios de cada post.

Los comentarios para este post están cerrados.