L´opinió de Pujol a Catalunya

07.11.06 @ 17:12:43. Archivado en españa

Què passa als catalans?

Jordi Pujol

Article / 07 de novembre de 2006. Fundació Jordi Pujol d´estudi i pensament.

Dèiem a l’editorial de la setmana passada que Catalunya es troba en una cruïlla, en un punt crític, és a dir, decisiu de la seva trajectòria com a país. I ho dèiem també a l’editorial del 26 de setembre titulat “Sentit i idea de país”. Hi fèiem un breu resum del que ha significat el catalanisme com a projecte de país i de societat.

El que dèiem és avui, quaranta dies més tard, prou vàlid per a que a continuació d’aquest editorial en reproduïm la part essencial. Es tracta de saber si aquest paper benèfic que el nacionalisme català ha tingut durant tot el segle XX per Catalunya i els seus ciutadans pot o no continuar.

D’una setmana ençà hi ha hagut les eleccions i l’acord per a constituir un nou govern tripartit. No correspon a aquest editorial fer-ne el comentari o el judici estrictament polític, tot i la seva gran importància.

El que sí correspon és subratllar un fet que posa de manifest que a Catalunya hi ha un malestar profund. Un desconcert considerable. I un cansament. I una falta d’il·lusió. Han estat unes eleccions objectivament de molta transcendència, però amb una participació molt baixa. I amb fets sorprenents com els següents. CiU, tot i guanyar les eleccions i seguir essent el partit més fort del Parlament, ha perdut 95.000 vots, o sia el 9% dels vots de 2003. El PSC tot i ser el principal partit de govern i seguir-ho essent, n’ha perdut 241.000, és a dir, el 24%. ERC n’ha perdut 130.000, és a dir, també el 24%. ICV, en canvi, n’ha guanyat 40.000, és a dir, un 16%. Però el conjunt del govern tripartit ha passat de 1.816.000 vots a 1.484.000, amb una pèrdua d’un 19%. Apart d’això el PP ha perdut 80.000 vots i Ciutadans de Catalunya n’ha guanyat 90.000. I els vots en blanc han doblat, de 30.000 a 60.000. I en blanc hi vota la gent que sap que votar és important i en cert sentit obligat, però que no confia en cap força política.

Tot plegat configura un quadre negatiu respecte a l’actitud de la ciutadania. No és només un problema polític, sinó més de fons. En primer lloc de falta de confiança en la classe política, però també de desinterès per com pot anar i cap a on pot anar el país. Molt probablement és la manifestació del que se n’ha dit una societat individualista de massa.

També posa de manifest que molta gent deu creure que el que surti de les eleccions no l’afectarà gaire. Que no s’hi juga gaire. Això pot ser degut a que una bona part de la població viu un moment econòmicament favorable, com indica el grau alt de consum que hi ha. També és veritat que hi ha sectors més desfavorits que creuen que ningú els farà cas. Finalment hi ha que les coses han anat darrerament d’una manera que la gent ha acabat comptant poc amb les Institucions catalanes. Oblidant que si fem el balanç del segle XX el catalanisme ha estat el gran motor polític, cultural i moral de Catalunya.

Tot això ara s’ha de remuntar. Des de la política, evidentment. Però també, i en certs aspectes sobretot, des de l’acció de la societat, en tots els terrenys, i especialment en el de les Idees, els Valors i les Actituds. Allò que la nostra Fundació en diu l’IVA.

Malgrat tot, tenim prou actius per a que la nostra esperança sigui fundada.