Líders històrics i debat europeu

27.09.06 @ 10:36:27. Archivado en europa

Artículo extraido de la Fundació Jordi Pujol
Per Carles Gasòliba

En poc temps hem tingut a prop dues figures polítiques molt destacades en la història contemporània europea. El senador vitalici italià Giulio Andreotti, encara actiu amb més de seixanta anys de vida parlamentària, va intervenir amb lucidesa la setmana passada al Centre d’Estudis Jordi Pujol. Abans de l’estiu –a les Jornades del Cercle d’Economia– Helmut Schmidt, octogenari com Andreotti, també va fer una anàlisi lúcida de la situació present a Europa.

Però les seves diagnosis són totalment contraposades. Andreotti es va mostrar eurooptimista, a favor de l’ampliació i també –encara que molt matisadament– de la integració de Turquia. Schmidt va manifestar-se europessimista, contrari a l’ampliació i contrari també a la integració turca.

Dues figures històriques, europeistes, amb contribucions cabdals i decisives en el procés de construcció europeu, coincideixen en l’extraordinària aportació que ha fet la Unió Europea a la pau i a l’estabilitat a la mateixa Europa i al món, però difereixen radicalment sobre el moment present i el seu futur.

La Unió Europea és una “història d’èxit”, segons l’encertada expressió del president Pujol, però ara torna a patir una nova etapa de confusió i desconcert. No és la primera vegada, ni la segona, ni la tercera, que succeeix. Recordem que Jean Monnet va dir que la unitat europea es faria “a cops de crisi”. Ara en tenim una de nova a causa dels resultats negatius del referèndum francès i holandès per ratificar el Tractat, mitjançant el qual s’institueix una Constitució per a Europa.

En aquesta situació difícil i confusa sobre el futur immediat europeu, es torna a reclamar un lideratge fort i decidit. És una demanda recurrent i de vegades purament retòrica. En primer lloc, l’estructura i sistema de presa de decisions a la Unió ho dificulta, però no diu que no ho permet, com ha destacat de forma encertada Ralf Dahrendorf. El sistema institucional consolidat al Tractat de Maastricht va limitar el paper de la Comissió Europea, posant tot el pes de les decisions polítiques en el Consell Europeu i també en el Parlament Europeu. Per superar-ho, caldria que s’apliquessin les propostes de les reformes politicoinstitucionals contingudes en el Tractat Constitucional.

Hi ha un segon aspecte a considerar igualment important. Els grans lideratges que coneixem en els més de cinquanta anys del procés que ens ha portat a la Unió Europea d’avui van tenir lloc després de la Segona Guerra Mundial, un moment en què cercaven la fórmula per superar-la. El senador Andreotti va exposar magistralment la necessitat d’Itàlia per incorporar-se, aleshores, al nucli fundador de la Unió i participar en l’Aliança Atlàntica, al mateix temps que l’Europa occidental havia de respondre a l’amenaça soviètica, recordem que fa dues dècades encara era necessari instal•lar míssils d’abast mitjà per respondre a aquesta amenaça. Deixades enrere les urgències de la postguerra i la seva superació i sense l’amenaça soviètica, en una Europa en pau guanyadora de la Guerra Freda, tal vegada els lideratges històrics quedaven superats.

Amb la desaparició de la Unió Soviètica i la recuperació de la llibertat i del sistema democràtic en els països sotmesos al seu control i hegemonia, es constata la victòria de les democràcies occidentals a Europa i s’estableixen tres objectius, l’ampliació, la moneda única europea i la reforma politicoinstitucional que precisa la Unió en la seva nova dimensió. Els dos primers s’han realitzat amb èxit, sense lideratges històrics que, com hem considerat, tal vegada no es justifiquen, a hores d’ara, desaparegudes les amenaces que l’Europa occidental va patir en l’Europa cruelment dividida al llarg de quatre dècades.

Ara el que cal és bastir l’acord per recuperar el projecte de Constitució europea i fer-ne realitat la seva substància. Un nou full de ruta està establert. La presidència alemanya ha de posar les bases el primer semestre del proper any, la presidència francesa ho haurà de consolidar el 2008 i el mandat del Parlament Europeu en les eleccions del juny del 2009, permetrà assolir el tercer gran objectiu per a la Unió Europea en la dècada present.

Comentarios:

Se muestran únicamente los últimos 40 comentarios de cada post.

Los comentarios para este post están cerrados.